Coral Arquitectura, 25 anys de música a la univesitat

A inicis dels anys 80, les classes de Dibuix i Geometria Descriptiva de primer i segon curs omplien la major part del temps que els estudiants d’arquitectura passaven a l’Escola: catorze hores per setmana! A part de dibuixar, això donava prou temps per a conèixer-se uns i altres, fer amics i planificar iniciatives que, la majoria de vegades, no es duien a terme. 

Una tarda de novembre de l’any 1984, un estudiant de Vic aficionat al cant coral, mentre cantussejàvem una cançó que sonava en una ràdio que algú havia dut i intentàvem trobar la solució per donar versemblança a unes volutes jòniques copiades del Vignola, va dir: “I si formem una coral aquí, a l’Escola?”. 

En un primer moment, no ens vam prendre la idea seriosament. Però al cap d’uns dies, després de parlar amb altres companys, la vam exposar al secretari i al director de l’Escola que, de seguida, ens van donar suport. 

Ben aviat, es va anunciar la iniciativa, mitjançant uns cartells, gairebé improvisats, que avui farien avergonyir qui els va realitzar. Els assaigs havien de començar el 19 de febrer de 1985. Arribada la data, un grup d’uns quaranta estudiants de procedències ben diverses, ens reuníem a l’aula Pi i Calleja. Alguns tenien coneixements musicals, altres ja havien cantat en algun conjunt coral i un petit grup va venir a veure de què anava allò. La primera peça que vam preparar va ser Gaudeamus igitur: no podia ser altrament en una coral universitària. Per cert, l’estudiant de Vic que havia proposat la idea, no va venir mai a cantar amb la coral. 

Amb el temps, aquell grup inicial, per diverses causes, va quedar reduït a una vinte¬na de persones. La primera actuació no oficial, va tenir lloc el juny d’aquell mateix any, a la Secretaria de l’Escola, durant un aperitiu amb què el personal d’administració i serveis celebrava la proximitat de Sant Joan.

El grup va anar creixent i es va mantenir estable amb una trentena llarga de cantai¬res, que majoritàriament eren estudiants d’arquitectura. Aleshores, la durada mitjana dels estudis era de gairebé dotze anys. És això el que va donar estabilitat a la coral i, malgrat que cada any hi havia altes i baixes, hi havia un nucli que mantenia el nivell que, de mica en mica anàvem millorant. 

La primavera de 1986 ens van convidar a participar en la primera Trobada de Corals Universitàries, que es va celebrar a Astúries. Allà vam conèixer altres maneres de fer, compartint uns dies amb agrupacions semblants a la nostra. Certament, no va ser fàcil, ja que encara estàvem molt als inicis de la nostra trajectòria, però aquest viatge va ajudar molt a la cohesió del grup. 

L’any següent, obligacions militars van obligar-nos a canviar de director durant tot un curs. En Lluís Mas, aleshores un jove estudiant d’arquitectura, es va fer càrrec de la Coral durant el curs 1987-88. Aquesta interinitat no fou obstacle perquè, amb el su¬port i del professor Arnau Puig, s’organitzés un viatge a Roma. El Tempietto de Bra¬mante, a San Pietro in Montorio, va ser escenari d’un dels nostres concerts. El se¬gon, als jardins de l’Accademia Filharmònica Romana. I el tercer, improvisat, una nit a la Fontana de Trevi, interromput pels carabinieri, que ens van instar a continuar en saber que Sandro Pertini, veí de la plaça, ens estava escoltant acompanyat d’uns bons amics... 

Dos anys més tard, el juliol de 1990, l’Ambaixada Espanyola de París ens obria les seves portes per acollir-nos com a convidats. I l’endemà actuàvem al cementiri d’Orléans on, enmig d’una tramuntana apocalíptica, els organitzadors, més preocu¬pats per si ens agradaven les rumbes de Peret que pel nostre concert, només van aconseguir reunir un públic format per una dotzena de persones... i tres gossos. L’endemà vam fugir d’allà per refugiar-nos místicament al monestir de La Tourette. Viatjant, doncs, celebràrem el nostre cinquè aniversari. 

Els anys noranta s’iniciaren amb un tímid acostament cap a obres més complexes. Autors que des de sempre havien estat dins el nostre repertori, com ara Bach o Mo¬zart, continuaran presents, però ara amb cantates i misses més importants i exten¬ses. També s’inicia una època de col·laboració amb altres agrupacions corals, com la Coral Universitària de Lleida, el Cor de Cambra de Mataró o la Coral Estel de Bar¬celona. De mica en mica, el grup es veu reforçat amb l’acompanyament, primer de solistes i, més tard, amb conjunts instrumentals més complexos. 

Creixia també el nombre de cantaires, que ja passaven de cinquanta, tot i que al-guns dels pioners, en acabar els estudis, necessàriament, van haver de deixar-nos. Les col·laboracions en actes institucionals, dins i fora de la UPC, es van intensificar i es van multiplicar les actuacions en diversos àmbits i poblacions del territori català: Mataró, Lleida, Tortosa, Berga, Girona, Terrassa, Sabadell. També vam participar en la segona trobada de corals universitàries, que se celebrà a València, on vam actuar en un memorable concert al Palau de la Música.

En aquells mateixos anys es van crear les corals de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona i del Campus Nord de la UPC, amb les quals ens vam unir esporàdicament per organitzar actuacions conjuntes. 

L’any 1993 va suposar el començament d’una nova etapa. Consolidat el grup, i a petició de molts cantaires que, havent acabat els estudis volien seguir assistint als assaigs, ens vam veure obligats a desdoblar-los. Aquesta dualitat va permetre que persones alienes a la universitat, però que coneixien la nostra manera de fer, s’integressin a la Coral i el nombre de cantaires va créixer: ja arribàvem als vuitan-ta.

També aquest any es va iniciar la col·laboració amb la Parròquia de Santa Maria Reina de Barcelona, que demanava la nostra assistència en les solemnitats més im¬portants de l’any litúrgic, amb un intent, anacrònic per a alguns, de retornar a l’ús del culte les grans obres sacres. És així com, durant deu anys seguits, s’interpreten nou de les misses de Mozart, quatre de Haydn, un bon nombre de cantates de Bach, di¬versos Te Deum, fragments d’oratoris de Händel i moltes altres petites obres litúrgi¬ques, algunes oblidades, de compositors catalans. En la interpretació d’aquestes grans obres, vam estar sempre acompanyats per una orquestra formada amb ins¬trumentistes procedents de diverses formacions de la ciutat de Barcelona. 

L’obra més interpretada va ser el Requiem de Mozart. La popularitat d’aquesta obra va fer que molts cantaires de corals barcelonines s’unissin amb nosaltres en les dife¬rents interpretacions en vam fer, entre els anys 1995 i 1999. En alguns moments vam arribar a ser més de 120! 

Al Requiem de Mozart van seguir els de Fauré, Michael Haydn (primera audició a Espanya) i Miquel Querol, compositor i musicòleg que, malauradament, va traspas¬sar mesos abans de poder sentir l’estrena de la seva composició. La col·laboració amb la parròquia s’acabà a inicis de l’any 2003.

Durant aquests anys el repertori religiós va ocupar bona part del nostre temps. Però també vam treballar altres composicions, de caire ben divers. Els anys 1996 i 1997, juntament amb la coral i el grup de teatre de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Barcelona, vam participar en el muntatge de les òperes Acis and Galatea, de Henry Purcell, i The Fairy Queen, de Georg Friedrich Händel. 

Una fita molt important dins la nostra trajectòria van ser les representacions de l’òpera Orfeo ed Euridice, de Cristoph Willibald Gluck, l’any 1998, a la sala d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, amb escenografia de Chass Llach, que també s’ocupava de la direcció escènica. Aquest muntatge va suposar un gran esforç col·lectiu, recompensat per l’èxit assolit. 

D’entre els viatges d’aquests darrers anys del segle XX, cal destacar la participació en una trobada internacional de corals universitàries organitzada a Coïmbra on, en un concert celebrat en una petita població de la rodalia, van tenir la particular idea d’obsequiar la persona “mais velha” que hi havia a la sala, premi que va recaure en un dels nostres cantaires. També va ser remarcable la participació en les Festes del Corpus a Morella, on vam estrenar la cantata Pueblos míos, original obra per a cor, orquestra i Bandoneon, del compositor Ramon Pelinsky, d’origen argentí però resident al Maestrat. 

L’any 2000 es commemorà el 125è aniversari de la fundació de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. L’aleshores director, Eduard Bru, ens va encarregar la preparació d’un concert solemne. Per a aquesta ocasió, es creà l’Orquestra de la Universitat Politècnica de Catalunya. El programa del concert incloïa obres de diversos autors, entre les que destacava el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier. Vam comptar també amb la col·laboració de la Coral del Campus de Terrassa de la UPC, que continuà encara avui.

A l’inici del curs següent, en Fernando Ramos, director de l’ETSAB, ens va animar a fer la presentació oficial com a preludi de la lliçó inaugural, que aquell any va anar a càrrec d’Alison Smithson. Aquell dia també es va inaugurar el vestíbul de l’Edifici Coderch (les aules haurien d’esperar encara un any). Era el 15 de novembre de 1985. 

Des d’aquell dia, la trajectòria de la Coral Arquitectura ha estat ininterrompuda. Mai no hem faltat a les dues cites anuals que ens vam imposar per mostrar el nostre tre¬ball: abans de Nadal i a final de curs. Des del l’inici del curs 1986-87 hem participat en els actes d’obertura del curs de la UPC i també en molts altres actes acadèmics. 

Des d’aquell moment, tot i que cada formació actua de forma independent, els lli-gams entre l’Orquestra de la UPC i la Coral Arquitectura són constants. A més, la creació d’una assignatura de lliure elecció dedicada a la música, ha dotat de reforços la Coral, i ha donat pas a una tercera etapa en la trajectòria musical del grup i de la nostra universitat. 

Així doncs, els darrers anys, amb el suport de l’Orquestra, hem interpretat el Gloria, d’Antonio Vivaldi; les parts ballables i corals de l’òpera Idomeneo, re di Creta, Carmen, Cavalleria Rusticana, Iris, Il Trovatore, El somni d’una nit d’estiu, Nabucco, La Traviata, Macbeth i diverses altres obres, de Wolfgang Amadeus Mozart (Rèquiem, Litaniæ Lauretanæ, Cants Maçònics); ens hem endinsat en món de l’opereta i el teatre musicals amb obres de Sullivan, Richard Rodgers o Anton Lloyd Webber; guardem especial record de la interpretació de la Chorfantasie, op. 80 i Meeres Stille und Gluckliche Fahrt, de Ludwig van Beethoven; hem abordat obres corals de totes les èpoques i estils, des del Llibre Vermell de Montserrat als gospels, passant per Monteverdi, Bach, Händel, Schubert o Verdi.  

Destaquem també la participació en concerts puntuals amb l’Orquestra Simfònica del Vallés al Palau de la Música Catalana, juntament amb altres corals universitàries. Alhora que l’actuació en la celebració del mil·lenari de la Basílica de Santa Anna de Mataró amb diverses obres de Manuel Blanch i Puig, entre d’altres compositors catalans.

En el capítol de viatges: Mallorca (indiscutiblement, un dels concerts més recor-dats), Avinyó, Donostia, Zarautz, Galícia (on vam menjar centenars de musclos, poc abans que el Prestige arruinés el país), València, Algemesí, Menorca, París i Viena.

A casa nostra hem actuat darrerament a Barcelona (esglésies de Sant Ramon de Penyafort, del Pi i del Pilar, Catedral, Saló de Cent de l’Ajuntament, Paranimf de la Universitat, Palau de la Música o Palau de la Generalitat), Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Ascó o Mataró. 

A més a més, entre el 2008 i el 2011 hem comptat amb la col·laboració de la soprano Carlota Miró com a professora de cant i tècnica vocal, amb una notable millora del rendiment de la coral i, des de l'any 2011 i fins l'actualitat amb la sotsdirecció del cor per part de Lluís Perernau.

Han estat vint-i-cinc anys intensos, amb èpoques millors i pitjors. Per la Coral hi ha passat prop d’un miler de persones, que en algun moment de la seva vida s’ha unit a nosaltres per gaudir amb la música dels grans mestres. Hem intentat superar-nos any rere any, sense renunciar a elevar el nostre nivell i sense oblidar mai la tradició coral catalana, més que centenària, nascuda de la mà de Josep Anselm Clavé, que s’inspirà en aquella societat ideal que va “visitar” Étienne Cabet en el seu Voyage en Icarie.